Ara que la negror de la nit es menja les tardes i que el temps sembla que s'escurci de forma irreverent, aprofito per passejar sol al capvespre i mirar les llums de les cases i els edificis.
Gairebé sempre faig el mateix recorregut, lluny del soroll i de les masses humanes del centre, per descobrir la sol·litud dels carrers de les zones residencials.
Hi ha una casa de color blanc, netament arrebossada, que s'alça amb dignitat en una parcela molt estreta que fa front a dos carrers. És una edificació moderna, simple i plana. Un joc de volums respectable que es menja pràcticament tot l'espai disponible però que m'agrada per la seva presència modesta i digne.
Per la tarda em trobareu per aquí voltant, cap a les 20h, quan surto del despatx. Penso en les meves coses i els meus impossibles. De vegades també m'imagino modificant i millorant mentalment algunes façanes que tenen un cert interès malgrat la seva pobresa arquitectònica. Les imagino amb un color diferent, amb un pis més per atorgar-lis presència, eliminant totes les banalitats decoratives que la tradició, sense voler, ha tatuat en elles... i coses així.
També penso en les persones que tinc a prop i en les que m'agradaria tenir a tocar. Els possibles i els impossibles m'acompanyen. I sóc mitjanament feliç així, sempre sol.
El Temps, amb la seva T majúscula presidint les batalles, és també com un edifici en altura diseccionat pels records i les mancances, i que s'ha quedat sol amb un voladiu que el necessita per ser quelcom a la vida.
Gairebé sempre faig el mateix recorregut, lluny del soroll i de les masses humanes del centre, per descobrir la sol·litud dels carrers de les zones residencials.
Hi ha una casa de color blanc, netament arrebossada, que s'alça amb dignitat en una parcela molt estreta que fa front a dos carrers. És una edificació moderna, simple i plana. Un joc de volums respectable que es menja pràcticament tot l'espai disponible però que m'agrada per la seva presència modesta i digne.
Per la tarda em trobareu per aquí voltant, cap a les 20h, quan surto del despatx. Penso en les meves coses i els meus impossibles. De vegades també m'imagino modificant i millorant mentalment algunes façanes que tenen un cert interès malgrat la seva pobresa arquitectònica. Les imagino amb un color diferent, amb un pis més per atorgar-lis presència, eliminant totes les banalitats decoratives que la tradició, sense voler, ha tatuat en elles... i coses així.
També penso en les persones que tinc a prop i en les que m'agradaria tenir a tocar. Els possibles i els impossibles m'acompanyen. I sóc mitjanament feliç així, sempre sol.
El Temps, amb la seva T majúscula presidint les batalles, és també com un edifici en altura diseccionat pels records i les mancances, i que s'ha quedat sol amb un voladiu que el necessita per ser quelcom a la vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario