La meva pel·lícula

Ja ho saps que et penso. I no t'ho mereixes, però ho faig de tant en tant durant el dia. De vegades crec que només ho he fet una vegada, això de pensar-te, i aquest pensament, que no té gana ni son, encara continua viu i creix, com si volgués sortir de mi mateix i expandir-se com un pet a la resta de la galàxia.

No s'hi val aquesta actitud: no és justa. Però no es pot pactar amb la part grisa del cervell on ha quedat registrada per sempre més la teva veu i el teu somriure. És complicat. No puc dir-li a l'altre jo que avui vull fer festa de tu i gaudir del món que existia abans de conèixer-te...

M'agradaria veure la pel·lícula dels fets en una versió exclusiva sense tu. Què estaria fent? En què estaria pensant? Hauria protagonitzat la meva història algú altre?

Crec que no, però no ho podria pas assegurar. Conec bastant bé l'altre jo (un tipus sense escrúpuls, en sèrio, però bon tio en el fons), i difícilment ho hagués permès.

No em sento malament. Ja fa temps que no. Aquesta part del cervell que encara no sé on para ja ha assumit que tot forma part de la vida. Fins i tot tu. Així doncs, en aquest procés selectiu, en aquest recull d'escenes per a la meva pel·lícula, he destriat els moments negres i incompresos a favor dels alegres i irrepetibles. En tinc un bon grapat. I no cal que els modifiqui la meva (curta) imaginació: si els reinterpreto tal qual van ser, tinc, com a mínim, per una heptalogia...

Sense tu les coses segueixen funcionant. Potser són menys divertides i tenen menys sentit, però igualment són vàlides. És per això que no és fàcil la distància: perquè creia que amb tu encara li podia donar una altra volta al guió improvisat de la meva vida. Pràcticament tenia la història acabada... però em faltava el teu univers vital i surrealista.

Ara s'ha quedat a mitges: sense actor ni actrius que la puguin interpretar. Tant se val: quan falta el personatge principal no té sentir buscar-li un substitut, és preferible deixar-ho incomplet i incomprès per tota la vida i seguir endavant amb la lliçó apresa. Segur que la meva pel·lícula serà, finalment, una altra.

Feliços 26, nena!

24.10.83

En blanc

Eh! Sóc aquí!
Tinc tantes ganes d'escriure i de dir coses al món... i en canvi cap idea excepcional ni novedosa; cap cosa que us faci reflexionar mentre espereu que un tren us remogui l'esperit d'un lloc a un altre o les hores mortes d'una tarda us trepitgin el nas.
Malgrat tot, hi ha numerosos exemples de no-idees: de persones que aposten per alguna iniciativa que consideren brillant i que ningú és capaç d'entendre ni reconèixer. Ahir mateix veia una pel·lícula que em va deixar indiferent, fins el punt de no recordar gairebé ja ni el seu títol. Em pregunto quants diners i quant de temps haurà significat aquell llargmetrage pels seus creadors sense que allò digui absolutament res a ningú. I no em refereixo a aquelles pelis franceses, que no hi ha qui les entengui i que et torturen el cervell amb paranoies estúpides. O potser sí. Ni tan sols gratant sota la pell hi ha res d'interès.
Potser estem equivocats i com deia aquell, les coses importants de la vida són les que passen desapercebudes per a tothom excepte per un mateix. I la fama, i els diners i el reconeixement no són més que escuts que protegeixen als que no són capaços de crear el no res.
Ben mirat, crear no és gens fàcil. Però més difícil és crear el no res, ara que tot està inventat. Perquè si no ho dius tu ho dirà un altre... i si arribes tard se t'esfuma la oportunitat...
Prefereixo, com avui, crear el no res i tenir la sensació de què alguna cosa s'ha remogut dins meu.
Sí, ho noto... he avançat en algun sentit!

Temps

Ara que la negror de la nit es menja les tardes i que el temps sembla que s'escurci de forma irreverent, aprofito per passejar sol al capvespre i mirar les llums de les cases i els edificis.
Gairebé sempre faig el mateix recorregut, lluny del soroll i de les masses humanes del centre, per descobrir la sol·litud dels carrers de les zones residencials.
Hi ha una casa de color blanc, netament arrebossada, que s'alça amb dignitat en una parcela molt estreta que fa front a dos carrers. És una edificació moderna, simple i plana. Un joc de volums respectable que es menja pràcticament tot l'espai disponible però que m'agrada per la seva presència modesta i digne.
Per la tarda em trobareu per aquí voltant, cap a les 20h, quan surto del despatx. Penso en les meves coses i els meus impossibles. De vegades també m'imagino modificant i millorant mentalment algunes façanes que tenen un cert interès malgrat la seva pobresa arquitectònica. Les imagino amb un color diferent, amb un pis més per atorgar-lis presència, eliminant totes les banalitats decoratives que la tradició, sense voler, ha tatuat en elles... i coses així.
També penso en les persones que tinc a prop i en les que m'agradaria tenir a tocar. Els possibles i els impossibles m'acompanyen. I sóc mitjanament feliç així, sempre sol.
El Temps, amb la seva T majúscula presidint les batalles, és també com un edifici en altura diseccionat pels records i les mancances, i que s'ha quedat sol amb un voladiu que el necessita per ser quelcom a la vida.

Ratllades

Tinc un amic que viu a l'estranger. En poc temps ha canviat de ciutat per mitja Europa. Treballa i viu sol; és com si no pogués entendre a la resta del món o potser el que passa és que nosaltres no el comprenem.
De tant en tant, aquest amic envia mails. Són mails llarguíssims que gairebé mai llegeixo sencers. Sé que és una falta de respecte però no crec que siguin mails per ser llegits. Són ratllades inacabables sobre la seva manera d'entendre el món i com interactua amb ell. Són pensaments i sentiments unipersonals que van teixint una història continua a mode de diari a cada mail. De vegades també inclou poesies i temes musicals encara més estranys.
Em miro aquests mails de forma vertical, sense parar atenció en el fil conductor. Però tinc suficient per captar el que diu. Són les seves ratllades i jo no hi he de fer res. Estic segur que no vol cap mena de resposta. No li he repost mai entre d'altres coses perquè envia aquells mails a molta altra gent. Som els seus receptors passius i estic segur que aquesta ha de ser la nostra funció.
Està bé saber que quan ho necessites hi ha algú a l'altra banda, encara que no digui res. Saps que hi és i és suficient...
Vaja, ara sí que això comença a ser una ratllada meva. Acabem-la abans de què sigui massa tard.