sábado, 20 de junio de 2009

Passions

Avui hem tingut programa. L'edició nº 25 de l''Hores Extres'. És curiós aquest nom: 'Hores Extres'. Crec que alguns noms de programes són com el ví, que guanyen amb el temps. A mi m'agrada cada vegada més aquest nom.
Encetem la recta final de la temporada. Només en resten dos, de programes, i la il·lusió (parlo personalment) és cada vegada més forta per encarar nous reptes i noves experiències. Desafortunadament, amb aixo de vegades no n'hi ha prou...
No sempre, però amb programes com el d'avui un s'ha de sentir satisfet. Jo m'hi trobo. Quan funciona la tècnica, el continguts i el tarannà radiofònic res pot aturar aquesta sobredosi d'emoció que significa preparar alguna cosa per la gent indefinida i en principi invisible que et sintonitza a l'altra banda. Però saps que hi és, ni que sigui accidentalment.
Parlo de passions.
La vida sense passions no és res. I si pot ser, hi ha d'haver més d'una, de passió. La ràdio ha estat, des de fa massa temps una de les meves.
És com una obra de teatre que es prepara dies abans, de vegades molts dies abans, seleccionant i fent una tria digna i acurada. Casualment l'Hores Extres és un magazín temporal i precisament de temps per tenir-ho tot a punt no ens sobra. Però com deia abans, es pura adrenalina. És sentir que la immediatesa d'una veu, una música o un silenci, expliquen a l'acte el que està passant. La bona ràdio, penso jo, és la que va per feina; la que està pensant en el següent abans de què arribi.
La ràdio també és ordre i finalment també necessita una mica de sort per ser capaç de seduir sense resultar empalagosa, de ser divertida sense passar-se de llesta, de ser autònoma però que necessiti interactuar constanment.
Són passions.
Les passions són inexplicables. És com si algú, des d'allà dalt estigués repartint-les a cada individu. Tots en tenim com a mínim una. Passions de totes les formes i colors... Resulta paradoxal: la radio no té ni forma ni tampoc color, però té profunditat, alçada, presència...
Avui ha estat un bon programa. Una petita lliçó per nosaltres mateixos, que després de tants anys encara no sabem com explicar segons quines passions innates.

jueves, 18 de junio de 2009

L'Anna i l'Albert

La distància entre casa meva i la feina no supera els 300m. Tot i així, aquesta distància aparentment salvable en un parell de minuts es fa anguniosa els matins poc abans de les 9 del matí.
I és que a l'entremig del meu forçat recorregut em topo amb una escola que dona front a la Gran Via. I ja us podeu imaginar el moviment de nens d'entre 3 i 6 anys agobiant pel carrer i donant saltirons agafats del braç d'una mare o d'un pare (tots dos és difícil de què coincideixin) que han calculat a correcuita el temps necessari per arribar puntuals a la porta de l'escola.
Aquella escola és, com ho va ser fa més de vint anys, també la meva.
No ha canviat gens. La meva mare també m'estirava del braçet amb carinyo i una certa pressa sense tenir en compte que els nens de 4 anys no recorren en una passa el mateix que un adult. Potser d'aquelles esbranzides les articulacions se'ns desenvolupen amb més rapidesa, i ens acostumen a canviar del ritme dels infants (atrafagat però infinit) al de les persones 'grans', que a diferència dels nens portem rellotges de veritat.
El cas és que els matins són un anar i venir constant. Passen només 5 minuts i poc després de les 9 ja regna el silenci...
Surto de la feina a les 2. I en aquest viatge de tornada no ensopego amb les ferotges bestioles perquè la majoria d'elles es troben dins el pati de l'escola corrent i saltant com si mai tinguessin prou...
El terra del pati també es manté igual, ple de pedretes de riu que provoquen aquell sorollet misteriós que et pesigollega els peus i t'enfonsa una miqueta a cada pas.
En aquells anys indecisos, sense saber com ni per què, vaig compartir les tauletes i les cadiretes de nan amb alguns dels amics que ja no recordo. Bé, sí, recordo a l'Esteban, de cabells rossos i rinxolats, i també a la senyoreta Remei...
No recordo a aquella noieta amb ulls blaus i pell blanqueta, amb dues cues castanyes i mirada tímida amb qui segurament corria pels racons. No la recordo i en canvi sé ara que hi era, perquè anys més tard, ja a l'Institut, vam tornar a coincidir. Però amb disset anys, ella, que sí se'n recordava de mi, tampoc m'ho va dir. Vam haver de tornar a coincidir, aquesta vegada a la carrera perquè em recordés que ella era aquella noia que surtia a les meves fotos de 'parvulitos', i jo, incrèdul vaig recòrrer a la mística per reconèixer que aquella noieta que em va robar el cor d'adolescent, i de la qual em vaig sentir enamorat, havia après a reconèixer els números i a fer figures de plastilina al meu costat. I jo sense saber-ho!

El pati de l'escola es veu des del carrer a través d'una tanca foradada. És un bon invent: així els pares poden veure els seus diablets des de fora, i els nens es poden sentir poderosos al seu feude.
De camí a casa, un nen i una nena m'han parat cridant alhora:
-Hola, com et dius?
-Em dic Toni- els he respost. Una conversa fràgil i absurda, curta però profunda.
-Jo sóc l'Anna- m'ha declarat sense demanar torn de preguntes- i jo Albert- ha sentenciat l'homenot amb bata de ratlles blaves i blanques.
Immediatament he dibuixat un somriure als llavis i els he dedicat una aclucada d'ulls, mentre seguia el meu camí.
Ells han rigut també com ho fan els nens, sense mesura i amb total normalitat.
Quan m'allunyava, he sentit un 'Adéu, Toni!' i m'he girat tot i ser conscient de què ja no em podien veure. Llavors he pensat en aquella noieta que jugava amb mi amb 4 anys, i que talment com l'Anna i l'Albert, també comparteixen calabós.
Qui sap si d'aquí uns anys, 10, 15 o potser 20, l'Anna i l'Albert tornaran a coincidir i s'enamoraran perdudament, sense saber que gairebé des del principi de les seves vides ells dos ja havien estat junts.

Al mar...

Crec que massa sovint no ens fixem en la lletra d'algunes cançons. Segurament no dediquem el temps necessari a llegir la música ni a posar-nos en la pell de qui la crea. Deu ser perquè freqüentment la lírica d'un tema musical no ens atrau tant com el so que genera; el seu cant repetitiu o la melodia que sense voler li estem infringint...
Però hi ha excepcions.
Hi ha cançons que només tenen sentit amb una lletra determinada. I és així com la senzillesa es posa d'acord amb la delicadesa i la subtilesa. És la fórmula magistral: el tot provocat per la quotidianitat.
Tota aquesta convergència formal no és més que la pretesa emoció que em desperten les rimes suaus i perdurables dels 'Manel'. Ja fa temps que en sentim a parlar, però... què coi fan els sentiments de barri, gairebé de vila, perduda en la nostàlgia dalt d'una moto i enmig d'una ciutat com Barcelona?
'Al mar', del seu darrer treball 'Els millors professors europeus'. Una delícia de lletra que ensopega amb una música forçada per les paraules:

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volavem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc,
tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar…

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
juguem a pala grega, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, a la que bufa la mar,
així estirada se’t veu espectacular
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
Es abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb el peu calcules com està l’aigua
i tot esta llest per tal que entrem al mar.

Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i sí malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no fessim camí,
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.