Avui hem tingut programa. L'edició nº 25 de l''Hores Extres'. És curiós aquest nom: 'Hores Extres'. Crec que alguns noms de programes són com el ví, que guanyen amb el temps. A mi m'agrada cada vegada més aquest nom.
Encetem la recta final de la temporada. Només en resten dos, de programes, i la il·lusió (parlo personalment) és cada vegada més forta per encarar nous reptes i noves experiències. Desafortunadament, amb aixo de vegades no n'hi ha prou...
No sempre, però amb programes com el d'avui un s'ha de sentir satisfet. Jo m'hi trobo. Quan funciona la tècnica, el continguts i el tarannà radiofònic res pot aturar aquesta sobredosi d'emoció que significa preparar alguna cosa per la gent indefinida i en principi invisible que et sintonitza a l'altra banda. Però saps que hi és, ni que sigui accidentalment.
Parlo de passions.
La vida sense passions no és res. I si pot ser, hi ha d'haver més d'una, de passió. La ràdio ha estat, des de fa massa temps una de les meves.
És com una obra de teatre que es prepara dies abans, de vegades molts dies abans, seleccionant i fent una tria digna i acurada. Casualment l'Hores Extres és un magazín temporal i precisament de temps per tenir-ho tot a punt no ens sobra. Però com deia abans, es pura adrenalina. És sentir que la immediatesa d'una veu, una música o un silenci, expliquen a l'acte el que està passant. La bona ràdio, penso jo, és la que va per feina; la que està pensant en el següent abans de què arribi.
La ràdio també és ordre i finalment també necessita una mica de sort per ser capaç de seduir sense resultar empalagosa, de ser divertida sense passar-se de llesta, de ser autònoma però que necessiti interactuar constanment.
Són passions.
Les passions són inexplicables. És com si algú, des d'allà dalt estigués repartint-les a cada individu. Tots en tenim com a mínim una. Passions de totes les formes i colors... Resulta paradoxal: la radio no té ni forma ni tampoc color, però té profunditat, alçada, presència...
Avui ha estat un bon programa. Una petita lliçó per nosaltres mateixos, que després de tants anys encara no sabem com explicar segons quines passions innates.
Encetem la recta final de la temporada. Només en resten dos, de programes, i la il·lusió (parlo personalment) és cada vegada més forta per encarar nous reptes i noves experiències. Desafortunadament, amb aixo de vegades no n'hi ha prou...
No sempre, però amb programes com el d'avui un s'ha de sentir satisfet. Jo m'hi trobo. Quan funciona la tècnica, el continguts i el tarannà radiofònic res pot aturar aquesta sobredosi d'emoció que significa preparar alguna cosa per la gent indefinida i en principi invisible que et sintonitza a l'altra banda. Però saps que hi és, ni que sigui accidentalment.
Parlo de passions.
La vida sense passions no és res. I si pot ser, hi ha d'haver més d'una, de passió. La ràdio ha estat, des de fa massa temps una de les meves.
És com una obra de teatre que es prepara dies abans, de vegades molts dies abans, seleccionant i fent una tria digna i acurada. Casualment l'Hores Extres és un magazín temporal i precisament de temps per tenir-ho tot a punt no ens sobra. Però com deia abans, es pura adrenalina. És sentir que la immediatesa d'una veu, una música o un silenci, expliquen a l'acte el que està passant. La bona ràdio, penso jo, és la que va per feina; la que està pensant en el següent abans de què arribi.
La ràdio també és ordre i finalment també necessita una mica de sort per ser capaç de seduir sense resultar empalagosa, de ser divertida sense passar-se de llesta, de ser autònoma però que necessiti interactuar constanment.
Són passions.
Les passions són inexplicables. És com si algú, des d'allà dalt estigués repartint-les a cada individu. Tots en tenim com a mínim una. Passions de totes les formes i colors... Resulta paradoxal: la radio no té ni forma ni tampoc color, però té profunditat, alçada, presència...
Avui ha estat un bon programa. Una petita lliçó per nosaltres mateixos, que després de tants anys encara no sabem com explicar segons quines passions innates.
