En Martí

En Martí Rosselló ens ha deixat. I amb ell, la seva versió inconfusible de les coses. Tots els qui ens estimem el lloc on vivim hem d'estimar, ni que sigui de passada, als protagonistes d'aquest lloc. Uns amb més renom que no pas d'altres i en Martí, sense voler, n'era un dels actors principals. El seu paper semblava secundari, escudat en la timidesa respectuosa que el feia participar en la seva justa mesura en el tarannà del poble. Ni reivindicatiu ni conformista, ni pacífic ni guerrer. Així el veia jo des de la distància que crea la incoincidència.

Qui digués que no el coneixia és que no coneixia Premià de Mar. Qui no reconeixia la seva veu poc decibèlica, perpètuament bibliotètica, és que mai ha tingut oïdes.

Com passa amb els grans, s'envan, però queda el que el seu neguit ens deixa: les seves paraules i la seva prosa; els seus versos que segueixen fent ombra a un estiu qualsevol.

La gent així, afortunadament, no acabarà de morir mai.

Cites

"En vano nos esforzamos en describir el carácter de una persona; en cambio, reunamos sus acciones y sus hechos y emergerá una imagen de su carácter".

J.W.Goethe

Subtileses

Aquesta passada setmana se'm va ocòrrer que potser estaria bé fer una foto diària a un mateix paisatge. Extrapolant, seria curiós veure els dies, mesos i anys passar en un mateix paisatge. A curt termini podríem captar subtileses que sovint ens passen desapercebudes i a la llarga veuríem com la fotografia va canviant talment com si es tractés d'un ésser viu que neix i evoluciona amb el temps. Potser el Temps és això: la suma de canvis tan subtils que només percebem quan ja no ens reconeixem del tot.

Us poso les 4 imatges fetes des del meu lloc de treball. Totes fetes a la mateixa hora i enfocant al mateix lloc: les 9:00h i mirant al mar, al bell mig de Premià de Mar, en una cinquena planta, prou alta per esdevenir gairebé una fita.

Capteu, si voleu, les subtileses dels dies i de la llum. Algún dia potser us poso una altra, havent passat anys.

A lo Sabina

¡Eh! Suele pasar
que me encuentres por las ramas
con las ciento y una damas
que me olvidé de olvidar...

Interrogantes

Mira, ¿lo ves? ¿Cómo lo ves?
Resulta verde, azul, amarillo.
Se esconde por las ramas,
pensando, indagando,
al acecho del camino.

Oye, ¿lo escuchas? ¿Cómo lo escuchas?
Lo apartas, lo sigues,
te mueves por sus pasos,
con nervios, con sigilo,
mostrándote intranquilo.

Toca, ¿lo sientes? ¿Cómo lo sientes?
Percibes olores, sabores,
rincones sin resquicios,
buscando las palabras
que persiguen al destino.

MMX

2010 en números romans queda així com impersonal. MMX sembla més aviat la matrícula d'un cotxe, un article perdut d'alguna constitució o les sigles del nom i cognoms d'alguna persona. Aquesta numeració obsoleta, només present als llibres d'història o als portals de les esglésies és la xifra amb què s'inaugura un nou any que ves a saber què ens depara.
Personalment m'he proposat des de finals del MMIX veure el cantó positiu de les coses; quedar-me només amb allò bó. Posats a poder escollir, em sembla més intel·ligent acumular els esforços en recollir i generar coses positives.
Aquest MMX vull que segueixi aquest mateix patró. No és per tant un propòsit del nou any, sinó més aviat un propòsit a partir de ja per a la resta de la meva vida.
Serà difícil; sempre hi ha qui contagia el mal humor i et fa veure que al cel no es veuen totes les estrelles. Però serà, si més no un repte regalar-se i regalar als altres sentiments de tranquil·litat i bonança.
Bon any nou! Gaudiu-lo amb seny!!