Esperança... un Pla B, una manera de reconduir les situacions que donem per perdudes.
Comença la segona fase: la del mutisme; la de no pronunciar segons quins mots propers...
Es fa difícil. Sí que se'n fa. Malgrat tot, no perdo l'esperança perquè crec en en el surrealisme de les coses: la part revolucionària i cíclica d'allò que cerco amb l'impetuositat de la constància.
No fa gràcia expressar les coses a la primera. Sempre s'ha de tenir una bala a la recàmera per fer-se valer. No sé si la tinc, però me la imagino. Talment com imagino la llum d'una espelma blanca o vermella il·luminant la fotografia dels seus ulls, cada vegada que tanco els meus...
