Contradiccions...

No us heu trobat mai entre l'espasa i la paret? Quan no saps com actuar ni pots preveure les reaccions dels altres? No heu dubtat per un moment de vosaltres mateixos? De què us sentiu febles perquè us ha pogut més els sentiments que la rao?
De vegades em passa. Suposo que aquí rau l'aprenentatge real de cadascú; quan et fas mal i caus, però et tornes a aixecar. Es fa difícil sobreviure quan són mil les batalles que s'han d'afrontar. O deu ser que acumulem problemes quan no n'hi hauria d'haver? L'ésser humà té aquesta incapacitat de fer net davant de situacions confuses...
Sabeu què? Moltes vegades, entre amics, algú sempre em deixa anar que sóc un ésser contradictori. Amb el temps he descobert que és així. És tan innata aquesta faceta de mi com la meva mania persecutòria de no respectar allò que no val la pena. Em dona per respondre sempre el mateix: que la recerca de la veritat s'amaga precisament aquí, a la contradicció. El que pot ser i pot no ser alhora té molts números de ser veritable. A tota afirmació, si ens hi posem, segur que li podríem treure el cantó invers. La contradicció, doncs és el joc que ens fa dubtar, però que espontàniament ens fa descobrir la rao de les coses.
Em conformo amb mantenir ferms els meus principis. Equivocats o no, al final és només això el que ens fa una mica respectables.