La distància entre casa meva i la feina no supera els 300m. Tot i així, aquesta distància aparentment salvable en un parell de minuts es fa anguniosa els matins poc abans de les 9 del matí.
I és que a l'entremig del meu forçat recorregut em topo amb una escola que dona front a la Gran Via. I ja us podeu imaginar el moviment de nens d'entre 3 i 6 anys agobiant pel carrer i donant saltirons agafats del braç d'una mare o d'un pare (tots dos és difícil de què coincideixin) que han calculat a correcuita el temps necessari per arribar puntuals a la porta de l'escola.
Aquella escola és, com ho va ser fa més de vint anys, també la meva.
No ha canviat gens. La meva mare també m'estirava del braçet amb carinyo i una certa pressa sense tenir en compte que els nens de 4 anys no recorren en una passa el mateix que un adult. Potser d'aquelles esbranzides les articulacions se'ns desenvolupen amb més rapidesa, i ens acostumen a canviar del ritme dels infants (atrafagat però infinit) al de les persones 'grans', que a diferència dels nens portem rellotges de veritat.
El cas és que els matins són un anar i venir constant. Passen només 5 minuts i poc després de les 9 ja regna el silenci...
Surto de la feina a les 2. I en aquest viatge de tornada no ensopego amb les ferotges bestioles perquè la majoria d'elles es troben dins el pati de l'escola corrent i saltant com si mai tinguessin prou...
El terra del pati també es manté igual, ple de pedretes de riu que provoquen aquell sorollet misteriós que et pesigollega els peus i t'enfonsa una miqueta a cada pas.
En aquells anys indecisos, sense saber com ni per què, vaig compartir les tauletes i les cadiretes de nan amb alguns dels amics que ja no recordo. Bé, sí, recordo a l'Esteban, de cabells rossos i rinxolats, i també a la senyoreta Remei...
No recordo a aquella noieta amb ulls blaus i pell blanqueta, amb dues cues castanyes i mirada tímida amb qui segurament corria pels racons. No la recordo i en canvi sé ara que hi era, perquè anys més tard, ja a l'Institut, vam tornar a coincidir. Però amb disset anys, ella, que sí se'n recordava de mi, tampoc m'ho va dir. Vam haver de tornar a coincidir, aquesta vegada a la carrera perquè em recordés que ella era aquella noia que surtia a les meves fotos de 'parvulitos', i jo, incrèdul vaig recòrrer a la mística per reconèixer que aquella noieta que em va robar el cor d'adolescent, i de la qual em vaig sentir enamorat, havia après a reconèixer els números i a fer figures de plastilina al meu costat. I jo sense saber-ho!
El pati de l'escola es veu des del carrer a través d'una tanca foradada. És un bon invent: així els pares poden veure els seus diablets des de fora, i els nens es poden sentir poderosos al seu feude.
De camí a casa, un nen i una nena m'han parat cridant alhora:
-Hola, com et dius?
-Em dic Toni- els he respost. Una conversa fràgil i absurda, curta però profunda.
-Jo sóc l'Anna- m'ha declarat sense demanar torn de preguntes- i jo Albert- ha sentenciat l'homenot amb bata de ratlles blaves i blanques.
Immediatament he dibuixat un somriure als llavis i els he dedicat una aclucada d'ulls, mentre seguia el meu camí.
Ells han rigut també com ho fan els nens, sense mesura i amb total normalitat.
Quan m'allunyava, he sentit un 'Adéu, Toni!' i m'he girat tot i ser conscient de què ja no em podien veure. Llavors he pensat en aquella noieta que jugava amb mi amb 4 anys, i que talment com l'Anna i l'Albert, també comparteixen calabós.
Qui sap si d'aquí uns anys, 10, 15 o potser 20, l'Anna i l'Albert tornaran a coincidir i s'enamoraran perdudament, sense saber que gairebé des del principi de les seves vides ells dos ja havien estat junts.
I és que a l'entremig del meu forçat recorregut em topo amb una escola que dona front a la Gran Via. I ja us podeu imaginar el moviment de nens d'entre 3 i 6 anys agobiant pel carrer i donant saltirons agafats del braç d'una mare o d'un pare (tots dos és difícil de què coincideixin) que han calculat a correcuita el temps necessari per arribar puntuals a la porta de l'escola.
Aquella escola és, com ho va ser fa més de vint anys, també la meva.
No ha canviat gens. La meva mare també m'estirava del braçet amb carinyo i una certa pressa sense tenir en compte que els nens de 4 anys no recorren en una passa el mateix que un adult. Potser d'aquelles esbranzides les articulacions se'ns desenvolupen amb més rapidesa, i ens acostumen a canviar del ritme dels infants (atrafagat però infinit) al de les persones 'grans', que a diferència dels nens portem rellotges de veritat.
El cas és que els matins són un anar i venir constant. Passen només 5 minuts i poc després de les 9 ja regna el silenci...
Surto de la feina a les 2. I en aquest viatge de tornada no ensopego amb les ferotges bestioles perquè la majoria d'elles es troben dins el pati de l'escola corrent i saltant com si mai tinguessin prou...
El terra del pati també es manté igual, ple de pedretes de riu que provoquen aquell sorollet misteriós que et pesigollega els peus i t'enfonsa una miqueta a cada pas.
En aquells anys indecisos, sense saber com ni per què, vaig compartir les tauletes i les cadiretes de nan amb alguns dels amics que ja no recordo. Bé, sí, recordo a l'Esteban, de cabells rossos i rinxolats, i també a la senyoreta Remei...
No recordo a aquella noieta amb ulls blaus i pell blanqueta, amb dues cues castanyes i mirada tímida amb qui segurament corria pels racons. No la recordo i en canvi sé ara que hi era, perquè anys més tard, ja a l'Institut, vam tornar a coincidir. Però amb disset anys, ella, que sí se'n recordava de mi, tampoc m'ho va dir. Vam haver de tornar a coincidir, aquesta vegada a la carrera perquè em recordés que ella era aquella noia que surtia a les meves fotos de 'parvulitos', i jo, incrèdul vaig recòrrer a la mística per reconèixer que aquella noieta que em va robar el cor d'adolescent, i de la qual em vaig sentir enamorat, havia après a reconèixer els números i a fer figures de plastilina al meu costat. I jo sense saber-ho!
El pati de l'escola es veu des del carrer a través d'una tanca foradada. És un bon invent: així els pares poden veure els seus diablets des de fora, i els nens es poden sentir poderosos al seu feude.
De camí a casa, un nen i una nena m'han parat cridant alhora:
-Hola, com et dius?
-Em dic Toni- els he respost. Una conversa fràgil i absurda, curta però profunda.
-Jo sóc l'Anna- m'ha declarat sense demanar torn de preguntes- i jo Albert- ha sentenciat l'homenot amb bata de ratlles blaves i blanques.
Immediatament he dibuixat un somriure als llavis i els he dedicat una aclucada d'ulls, mentre seguia el meu camí.
Ells han rigut també com ho fan els nens, sense mesura i amb total normalitat.
Quan m'allunyava, he sentit un 'Adéu, Toni!' i m'he girat tot i ser conscient de què ja no em podien veure. Llavors he pensat en aquella noieta que jugava amb mi amb 4 anys, i que talment com l'Anna i l'Albert, també comparteixen calabós.
Qui sap si d'aquí uns anys, 10, 15 o potser 20, l'Anna i l'Albert tornaran a coincidir i s'enamoraran perdudament, sense saber que gairebé des del principi de les seves vides ells dos ja havien estat junts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario