Crec que massa sovint no ens fixem en la lletra d'algunes cançons. Segurament no dediquem el temps necessari a llegir la música ni a posar-nos en la pell de qui la crea. Deu ser perquè freqüentment la lírica d'un tema musical no ens atrau tant com el so que genera; el seu cant repetitiu o la melodia que sense voler li estem infringint...
Però hi ha excepcions.
Hi ha cançons que només tenen sentit amb una lletra determinada. I és així com la senzillesa es posa d'acord amb la delicadesa i la subtilesa. És la fórmula magistral: el tot provocat per la quotidianitat.
Tota aquesta convergència formal no és més que la pretesa emoció que em desperten les rimes suaus i perdurables dels 'Manel'. Ja fa temps que en sentim a parlar, però... què coi fan els sentiments de barri, gairebé de vila, perduda en la nostàlgia dalt d'una moto i enmig d'una ciutat com Barcelona?
'Al mar', del seu darrer treball 'Els millors professors europeus'. Una delícia de lletra que ensopega amb una música forçada per les paraules:
Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volavem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc,
tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar…
Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
juguem a pala grega, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, a la que bufa la mar,
així estirada se’t veu espectacular
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
Es abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb el peu calcules com està l’aigua
i tot esta llest per tal que entrem al mar.
Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i sí malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no fessim camí,
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.
Però hi ha excepcions.
Hi ha cançons que només tenen sentit amb una lletra determinada. I és així com la senzillesa es posa d'acord amb la delicadesa i la subtilesa. És la fórmula magistral: el tot provocat per la quotidianitat.
Tota aquesta convergència formal no és més que la pretesa emoció que em desperten les rimes suaus i perdurables dels 'Manel'. Ja fa temps que en sentim a parlar, però... què coi fan els sentiments de barri, gairebé de vila, perduda en la nostàlgia dalt d'una moto i enmig d'una ciutat com Barcelona?
'Al mar', del seu darrer treball 'Els millors professors europeus'. Una delícia de lletra que ensopega amb una música forçada per les paraules:
Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volavem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc,
tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar…
Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
juguem a pala grega, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, a la que bufa la mar,
així estirada se’t veu espectacular
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
Es abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb el peu calcules com està l’aigua
i tot esta llest per tal que entrem al mar.
Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i sí malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no fessim camí,
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario