Un arbre a la platja

Lluna Plena

2011-07-16T05:45:00.000-07:00

Mira la Lluna: visible t'enlluerna.
La sents com sempre,
plena de pors i de misteris.
Puja fins el seu cim:
trobaràs el neguit de la seva existència,
indefensa, com només tu saps que t'espera.

Condemnat

2011-06-27T09:14:00.001-07:00

Em sento condemnat. Lligat a un no saber per què, ni com. És difícil d'expressar. Hi ha individus que tenen la poderosa mania de donar-li masses voltes a les coses i cada cop les històries s'omplen de subhistòries impossibles. Em fan mandra els records. Tendeixo a recordar només els bons, i això m'ofega. Escric en punts i seguits perquè es tracta del mateix dilema... Només espero retrobar-me: no com ahir o abans d'ahir sinó com demà. Espero de tot cor que alguna cosa nova comenci, i que les ombres del passat no desllueixin el que ha de venir.
M'agrada explicar-ho aixi: sense explicar-ho.

En Martí

2010-02-03T07:11:00.000-08:00

En Martí Rosselló ens ha deixat. I amb ell, la seva versió inconfusible de les coses. Tots els qui ens estimem el lloc on vivim hem d'estimar, ni que sigui de passada, als protagonistes d'aquest lloc. Uns amb més renom que no pas d'altres i en Martí, sense voler, n'era un dels actors principals. El seu paper semblava secundari, escudat en la timidesa respectuosa que el feia participar en la seva justa mesura en el tarannà del poble. Ni reivindicatiu ni conformista, ni pacífic ni guerrer. Així el veia jo des de la distància que crea la incoincidència.

Qui digués que no el coneixia és que no coneixia Premià de Mar. Qui no reconeixia la seva veu poc decibèlica, perpètuament bibliotètica, és que mai ha tingut oïdes.

Com passa amb els grans, s'envan, però queda el que el seu neguit ens deixa: les seves paraules i la seva prosa; els seus versos que segueixen fent ombra a un estiu qualsevol.

La gent així, afortunadament, no acabarà de morir mai.

Cites

2010-01-20T04:02:00.000-08:00

"En vano nos esforzamos en describir el carácter de una persona; en cambio, reunamos sus acciones y sus hechos y emergerá una imagen de su carácter".

J.W.Goethe

Subtileses

2010-01-17T05:33:00.000-08:00

Aquesta passada setmana se'm va ocòrrer que potser estaria bé fer una foto diària a un mateix paisatge. Extrapolant, seria curiós veure els dies, mesos i anys passar en un mateix paisatge. A curt termini podríem captar subtileses que sovint ens passen desapercebudes i a la llarga veuríem com la fotografia va canviant talment com si es tractés d'un ésser viu que neix i evoluciona amb el temps. Potser el Temps és això: la suma de canvis tan subtils que només percebem quan ja no ens reconeixem del tot.

Us poso les 4 imatges fetes des del meu lloc de treball. Totes fetes a la mateixa hora i enfocant al mateix lloc: les 9:00h i mirant al mar, al bell mig de Premià de Mar, en una cinquena planta, prou alta per esdevenir gairebé una fita.

Capteu, si voleu, les subtileses dels dies i de la llum. Algún dia potser us poso una altra, havent passat anys.

A lo Sabina

2010-01-08T04:46:00.000-08:00

¡Eh! Suele pasar
que me encuentres por las ramas
con las ciento y una damas
que me olvidé de olvidar...

Interrogantes

2010-01-06T05:10:00.000-08:00

Mira, ¿lo ves? ¿Cómo lo ves?
Resulta verde, azul, amarillo.
Se esconde por las ramas,
pensando, indagando,
al acecho del camino.

Oye, ¿lo escuchas? ¿Cómo lo escuchas?
Lo apartas, lo sigues,
te mueves por sus pasos,
con nervios, con sigilo,
mostrándote intranquilo.

Toca, ¿lo sientes? ¿Cómo lo sientes?
Percibes olores, sabores,
rincones sin resquicios,
buscando las palabras
que persiguen al destino.

MMX

2010-01-01T09:19:00.000-08:00

2010 en números romans queda així com impersonal. MMX sembla més aviat la matrícula d'un cotxe, un article perdut d'alguna constitució o les sigles del nom i cognoms d'alguna persona. Aquesta numeració obsoleta, només present als llibres d'història o als portals de les esglésies és la xifra amb què s'inaugura un nou any que ves a saber què ens depara.
Personalment m'he proposat des de finals del MMIX veure el cantó positiu de les coses; quedar-me només amb allò bó. Posats a poder escollir, em sembla més intel·ligent acumular els esforços en recollir i generar coses positives.
Aquest MMX vull que segueixi aquest mateix patró. No és per tant un propòsit del nou any, sinó més aviat un propòsit a partir de ja per a la resta de la meva vida.
Serà difícil; sempre hi ha qui contagia el mal humor i et fa veure que al cel no es veuen totes les estrelles. Però serà, si més no un repte regalar-se i regalar als altres sentiments de tranquil·litat i bonança.
Bon any nou! Gaudiu-lo amb seny!!

Aniversaris

2009-12-26T12:19:00.000-08:00

Hi ha dies especials de tota mena. Aniversaris de circumstàncies i situacions inolvidables. Els records temporals, dividits, fracturats i ordenats ens permeten recordar aquells moments que formen part del nostre ego i de la nostra vida. Recordo un dia com avui, després de Nadal, acomiadant ja gairebé el 2008. Feia molt de vent i plovia. Va ser el dia del temporal a la costa que s'endugué tot el passeig. Aquella nit jo hi era en aquell passeig, assegut damunt una roca, cridant al mar i remullant-me d'il·lusions.
Reviure aquest aniversari és gairebé impossible. Però una mica ho he intentat: avui també plovisqueja i això m'ha fet recordar amb més força aquell dia i sobretot aquella nit.
Hi ha qui pensarà que miro més el passat que no pas el present o el futur. Però no estic gens d'acord. L'esperit de valentia i de provocar situacions noves mirant allò que ja va passar, crec que és encara més interessant. El que està clar és que no es pot viure dels records: en tot cas deixeu-me que el perfum d'aquell dia segueixi només avui recordant-me com de bonica i de trista pot ser la vida.

Awakenings

2009-11-28T09:16:00.000-08:00

Ara ja puc dir que ha passat. Que tot el que em va canviar la vida va ser per un instant, com un despertar. Talment com aquella pel·lícula del Robert de Niro i el Robin Williams, la coneixeu? Es deia així: 'Despertars' i recordo que la primera vegada que la vaig veure em va impactar moltíssim. Era la història d'uns malalts crònics que no podien moure's (entre ells el mestre De Niro) i ni tan sols parlar, però que seguien vius i captaven amb els sentits el que passava al seu volant. De cop i volta un metge (Robin Williams) experimenta un nou fàrmac amb ells i miraculosament 'retornen' a la vida. Parlen, es mouen s'enfaden, riuen, corren... tot allò que la majoria de mortals ni tan sols valorem. Tot és molt bonic però la crua realitat torna a inmovilitzar-los a tots després d'uns mesos, sense que el doctor ni cap ciència els pugui fer reviure mai més.
Una cosa així (metafòricament, és clar) és el que vaig viure jo mateix durant un any i mig on vaig descobrir moltes coses de la vida que desconeixia, com si no hagués volgut sortir mai de la meva cova. I em va agradar. Malgrat els mals de cap puc dir que van ser els mesos més vitals i bonics de la meva existència. Suposo que tots tenim etapes de la nostra vida on 'despertem' i coneixem facetes oblidades que teníem amagades. L'amor i els misteris que l'evolten no són més que un d'aquests actes reflexes.
Tot ha tornat a la normalitat. Ja no parlo, ni em moc, ni m'enfado, ni ric, ni corro com ho feia abans. Ho faig d'una altra manera, òbviament, però em temo que passarà molt de temps fins que em toqui despertar de nou. O potser no... no tinc pressa!

Clair de lune

2009-11-26T05:02:00.000-08:00

Pa ra pí... pa ra pà...para pero, parapà... Pa ra pè... pi ro pí... para pero para pò...
Nian nian nian... nian nian nian...
Pa pi ro pi po pí!!!!

Ahora que...

2009-11-02T10:39:00.000-08:00

Ahora que nos besamos tan despacio,
ahora que aprendo bailes de salón,
ahora que una pensión es un palacio,
donde nunca falta espacio
para más de un corazón...
Ahora que las floristas me saludan,
ahora que me doctoro en lencería,
ahora que te desnudo y me desnudas,
y, en la estación de las dudas,
muere un tren de cercanías...
Ahora que nos quedamos en la cama,
lunes, martes y fiestas de guardar,
ahora que no me acuerdo del pijama,
ni recorto el crucigrama,
ni me mato si te vas.
Ahora que tengo un alma
que no tenía.
Ahora que suenan palmas
por alegrías.
Ahora que nada es sagrado
ni, sobre mojado,
llueve todavía.
Ahora que hacemos olas
por incordiar.
Ahora que está tan sola
la soledad.
Ahora que, todos los cuentos,
parecen el cuento
de nunca empezar.
Ahora que ponnos otra y qué se debe,
ahora que el mundo está recién pintado,
ahora que las tormentas son tan breves
y los duelos no se atreven
a dolernos demasiado...
Ahora que está tan lejos el olvido,
ahora que me perfumo cada día,
ahora que, sin saber, hemos sabido
querernos, como es debido,
sin querernos todavía...
Ahora que se atropellan las semanas,
fugaces, como estrellas de Bagdad,
ahora que, casi siempre, tengo ganas
de trepar a tu ventana
y quitarme el antifaz.
Ahora que los sentidos
sienten sin miedo.
Ahora que me despido
pero me quedo.
Ahora que tocan los ojos,
que miran las bocas,
que gritan los dedos.
Ahora que no hay vacunas
ni letanías.
Ahora que está en la luna
la policía.
Ahora que explotan los coches,
que sueño de noche,
que duermo de día.
Ahora que no te escribo
cuando me voy.
Ahora que estoy más vivo
de lo que estoy.
Ahora que nada es urgente,
que todo es presente,
que hay pan para hoy.
Ahora que no te pido
lo que me das.
Ahora que no me mido
con los demás.
Ahora que, todos los cuentos,
parecen el cuento
de nunca empezar.

La meva pel·lícula

2009-10-24T03:46:00.000-07:00

Ja ho saps que et penso. I no t'ho mereixes, però ho faig de tant en tant durant el dia. De vegades crec que només ho he fet una vegada, això de pensar-te, i aquest pensament, que no té gana ni son, encara continua viu i creix, com si volgués sortir de mi mateix i expandir-se com un pet a la resta de la galàxia.

No s'hi val aquesta actitud: no és justa. Però no es pot pactar amb la part grisa del cervell on ha quedat registrada per sempre més la teva veu i el teu somriure. És complicat. No puc dir-li a l'altre jo que avui vull fer festa de tu i gaudir del món que existia abans de conèixer-te...

M'agradaria veure la pel·lícula dels fets en una versió exclusiva sense tu. Què estaria fent? En què estaria pensant? Hauria protagonitzat la meva història algú altre?

Crec que no, però no ho podria pas assegurar. Conec bastant bé l'altre jo (un tipus sense escrúpuls, en sèrio, però bon tio en el fons), i difícilment ho hagués permès.

No em sento malament. Ja fa temps que no. Aquesta part del cervell que encara no sé on para ja ha assumit que tot forma part de la vida. Fins i tot tu. Així doncs, en aquest procés selectiu, en aquest recull d'escenes per a la meva pel·lícula, he destriat els moments negres i incompresos a favor dels alegres i irrepetibles. En tinc un bon grapat. I no cal que els modifiqui la meva (curta) imaginació: si els reinterpreto tal qual van ser, tinc, com a mínim, per una heptalogia...

Sense tu les coses segueixen funcionant. Potser són menys divertides i tenen menys sentit, però igualment són vàlides. És per això que no és fàcil la distància: perquè creia que amb tu encara li podia donar una altra volta al guió improvisat de la meva vida. Pràcticament tenia la història acabada... però em faltava el teu univers vital i surrealista.

Ara s'ha quedat a mitges: sense actor ni actrius que la puguin interpretar. Tant se val: quan falta el personatge principal no té sentir buscar-li un substitut, és preferible deixar-ho incomplet i incomprès per tota la vida i seguir endavant amb la lliçó apresa. Segur que la meva pel·lícula serà, finalment, una altra.

Feliços 26, nena!

24.10.83

En blanc

2009-10-20T09:26:00.000-07:00

Eh! Sóc aquí!
Tinc tantes ganes d'escriure i de dir coses al món... i en canvi cap idea excepcional ni novedosa; cap cosa que us faci reflexionar mentre espereu que un tren us remogui l'esperit d'un lloc a un altre o les hores mortes d'una tarda us trepitgin el nas.
Malgrat tot, hi ha numerosos exemples de no-idees: de persones que aposten per alguna iniciativa que consideren brillant i que ningú és capaç d'entendre ni reconèixer. Ahir mateix veia una pel·lícula que em va deixar indiferent, fins el punt de no recordar gairebé ja ni el seu títol. Em pregunto quants diners i quant de temps haurà significat aquell llargmetrage pels seus creadors sense que allò digui absolutament res a ningú. I no em refereixo a aquelles pelis franceses, que no hi ha qui les entengui i que et torturen el cervell amb paranoies estúpides. O potser sí. Ni tan sols gratant sota la pell hi ha res d'interès.
Potser estem equivocats i com deia aquell, les coses importants de la vida són les que passen desapercebudes per a tothom excepte per un mateix. I la fama, i els diners i el reconeixement no són més que escuts que protegeixen als que no són capaços de crear el no res.
Ben mirat, crear no és gens fàcil. Però més difícil és crear el no res, ara que tot està inventat. Perquè si no ho dius tu ho dirà un altre... i si arribes tard se t'esfuma la oportunitat...
Prefereixo, com avui, crear el no res i tenir la sensació de què alguna cosa s'ha remogut dins meu.
Sí, ho noto... he avançat en algun sentit!

Temps

2009-10-14T09:36:00.000-07:00

Ara que la negror de la nit es menja les tardes i que el temps sembla que s'escurci de forma irreverent, aprofito per passejar sol al capvespre i mirar les llums de les cases i els edificis.
Gairebé sempre faig el mateix recorregut, lluny del soroll i de les masses humanes del centre, per descobrir la sol·litud dels carrers de les zones residencials.
Hi ha una casa de color blanc, netament arrebossada, que s'alça amb dignitat en una parcela molt estreta que fa front a dos carrers. És una edificació moderna, simple i plana. Un joc de volums respectable que es menja pràcticament tot l'espai disponible però que m'agrada per la seva presència modesta i digne.
Per la tarda em trobareu per aquí voltant, cap a les 20h, quan surto del despatx. Penso en les meves coses i els meus impossibles. De vegades també m'imagino modificant i millorant mentalment algunes façanes que tenen un cert interès malgrat la seva pobresa arquitectònica. Les imagino amb un color diferent, amb un pis més per atorgar-lis presència, eliminant totes les banalitats decoratives que la tradició, sense voler, ha tatuat en elles... i coses així.
També penso en les persones que tinc a prop i en les que m'agradaria tenir a tocar. Els possibles i els impossibles m'acompanyen. I sóc mitjanament feliç així, sempre sol.
El Temps, amb la seva T majúscula presidint les batalles, és també com un edifici en altura diseccionat pels records i les mancances, i que s'ha quedat sol amb un voladiu que el necessita per ser quelcom a la vida.

Ratllades

2009-10-08T00:20:00.000-07:00

Tinc un amic que viu a l'estranger. En poc temps ha canviat de ciutat per mitja Europa. Treballa i viu sol; és com si no pogués entendre a la resta del món o potser el que passa és que nosaltres no el comprenem.
De tant en tant, aquest amic envia mails. Són mails llarguíssims que gairebé mai llegeixo sencers. Sé que és una falta de respecte però no crec que siguin mails per ser llegits. Són ratllades inacabables sobre la seva manera d'entendre el món i com interactua amb ell. Són pensaments i sentiments unipersonals que van teixint una història continua a mode de diari a cada mail. De vegades també inclou poesies i temes musicals encara més estranys.
Em miro aquests mails de forma vertical, sense parar atenció en el fil conductor. Però tinc suficient per captar el que diu. Són les seves ratllades i jo no hi he de fer res. Estic segur que no vol cap mena de resposta. No li he repost mai entre d'altres coses perquè envia aquells mails a molta altra gent. Som els seus receptors passius i estic segur que aquesta ha de ser la nostra funció.
Està bé saber que quan ho necessites hi ha algú a l'altra banda, encara que no digui res. Saps que hi és i és suficient...
Vaja, ara sí que això comença a ser una ratllada meva. Acabem-la abans de què sigui massa tard.

La segona Fase

2009-08-05T12:57:00.000-07:00

Esperança... un Pla B, una manera de reconduir les situacions que donem per perdudes.

Comença la segona fase: la del mutisme; la de no pronunciar segons quins mots propers...

Es fa difícil. Sí que se'n fa. Malgrat tot, no perdo l'esperança perquè crec en en el surrealisme de les coses: la part revolucionària i cíclica d'allò que cerco amb l'impetuositat de la constància.

No fa gràcia expressar les coses a la primera. Sempre s'ha de tenir una bala a la recàmera per fer-se valer. No sé si la tinc, però me la imagino. Talment com imagino la llum d'una espelma blanca o vermella il·luminant la fotografia dels seus ulls, cada vegada que tanco els meus...

Contradiccions...

2009-07-31T09:24:00.000-07:00

No us heu trobat mai entre l'espasa i la paret? Quan no saps com actuar ni pots preveure les reaccions dels altres? No heu dubtat per un moment de vosaltres mateixos? De què us sentiu febles perquè us ha pogut més els sentiments que la rao?
De vegades em passa. Suposo que aquí rau l'aprenentatge real de cadascú; quan et fas mal i caus, però et tornes a aixecar. Es fa difícil sobreviure quan són mil les batalles que s'han d'afrontar. O deu ser que acumulem problemes quan no n'hi hauria d'haver? L'ésser humà té aquesta incapacitat de fer net davant de situacions confuses...
Sabeu què? Moltes vegades, entre amics, algú sempre em deixa anar que sóc un ésser contradictori. Amb el temps he descobert que és així. És tan innata aquesta faceta de mi com la meva mania persecutòria de no respectar allò que no val la pena. Em dona per respondre sempre el mateix: que la recerca de la veritat s'amaga precisament aquí, a la contradicció. El que pot ser i pot no ser alhora té molts números de ser veritable. A tota afirmació, si ens hi posem, segur que li podríem treure el cantó invers. La contradicció, doncs és el joc que ens fa dubtar, però que espontàniament ens fa descobrir la rao de les coses.
Em conformo amb mantenir ferms els meus principis. Equivocats o no, al final és només això el que ens fa una mica respectables.

Passions

2009-06-20T09:02:00.000-07:00

Avui hem tingut programa. L'edició nº 25 de l''Hores Extres'. És curiós aquest nom: 'Hores Extres'. Crec que alguns noms de programes són com el ví, que guanyen amb el temps. A mi m'agrada cada vegada més aquest nom.
Encetem la recta final de la temporada. Només en resten dos, de programes, i la il·lusió (parlo personalment) és cada vegada més forta per encarar nous reptes i noves experiències. Desafortunadament, amb aixo de vegades no n'hi ha prou...
No sempre, però amb programes com el d'avui un s'ha de sentir satisfet. Jo m'hi trobo. Quan funciona la tècnica, el continguts i el tarannà radiofònic res pot aturar aquesta sobredosi d'emoció que significa preparar alguna cosa per la gent indefinida i en principi invisible que et sintonitza a l'altra banda. Però saps que hi és, ni que sigui accidentalment.
Parlo de passions.
La vida sense passions no és res. I si pot ser, hi ha d'haver més d'una, de passió. La ràdio ha estat, des de fa massa temps una de les meves.
És com una obra de teatre que es prepara dies abans, de vegades molts dies abans, seleccionant i fent una tria digna i acurada. Casualment l'Hores Extres és un magazín temporal i precisament de temps per tenir-ho tot a punt no ens sobra. Però com deia abans, es pura adrenalina. És sentir que la immediatesa d'una veu, una música o un silenci, expliquen a l'acte el que està passant. La bona ràdio, penso jo, és la que va per feina; la que està pensant en el següent abans de què arribi.
La ràdio també és ordre i finalment també necessita una mica de sort per ser capaç de seduir sense resultar empalagosa, de ser divertida sense passar-se de llesta, de ser autònoma però que necessiti interactuar constanment.
Són passions.
Les passions són inexplicables. És com si algú, des d'allà dalt estigués repartint-les a cada individu. Tots en tenim com a mínim una. Passions de totes les formes i colors... Resulta paradoxal: la radio no té ni forma ni tampoc color, però té profunditat, alçada, presència...
Avui ha estat un bon programa. Una petita lliçó per nosaltres mateixos, que després de tants anys encara no sabem com explicar segons quines passions innates.

L'Anna i l'Albert

2009-06-18T08:12:00.000-07:00

La distància entre casa meva i la feina no supera els 300m. Tot i així, aquesta distància aparentment salvable en un parell de minuts es fa anguniosa els matins poc abans de les 9 del matí.
I és que a l'entremig del meu forçat recorregut em topo amb una escola que dona front a la Gran Via. I ja us podeu imaginar el moviment de nens d'entre 3 i 6 anys agobiant pel carrer i donant saltirons agafats del braç d'una mare o d'un pare (tots dos és difícil de què coincideixin) que han calculat a correcuita el temps necessari per arribar puntuals a la porta de l'escola.
Aquella escola és, com ho va ser fa més de vint anys, també la meva.
No ha canviat gens. La meva mare també m'estirava del braçet amb carinyo i una certa pressa sense tenir en compte que els nens de 4 anys no recorren en una passa el mateix que un adult. Potser d'aquelles esbranzides les articulacions se'ns desenvolupen amb més rapidesa, i ens acostumen a canviar del ritme dels infants (atrafagat però infinit) al de les persones 'grans', que a diferència dels nens portem rellotges de veritat.
El cas és que els matins són un anar i venir constant. Passen només 5 minuts i poc després de les 9 ja regna el silenci...
Surto de la feina a les 2. I en aquest viatge de tornada no ensopego amb les ferotges bestioles perquè la majoria d'elles es troben dins el pati de l'escola corrent i saltant com si mai tinguessin prou...
El terra del pati també es manté igual, ple de pedretes de riu que provoquen aquell sorollet misteriós que et pesigollega els peus i t'enfonsa una miqueta a cada pas.
En aquells anys indecisos, sense saber com ni per què, vaig compartir les tauletes i les cadiretes de nan amb alguns dels amics que ja no recordo. Bé, sí, recordo a l'Esteban, de cabells rossos i rinxolats, i també a la senyoreta Remei...
No recordo a aquella noieta amb ulls blaus i pell blanqueta, amb dues cues castanyes i mirada tímida amb qui segurament corria pels racons. No la recordo i en canvi sé ara que hi era, perquè anys més tard, ja a l'Institut, vam tornar a coincidir. Però amb disset anys, ella, que sí se'n recordava de mi, tampoc m'ho va dir. Vam haver de tornar a coincidir, aquesta vegada a la carrera perquè em recordés que ella era aquella noia que surtia a les meves fotos de 'parvulitos', i jo, incrèdul vaig recòrrer a la mística per reconèixer que aquella noieta que em va robar el cor d'adolescent, i de la qual em vaig sentir enamorat, havia après a reconèixer els números i a fer figures de plastilina al meu costat. I jo sense saber-ho!

El pati de l'escola es veu des del carrer a través d'una tanca foradada. És un bon invent: així els pares poden veure els seus diablets des de fora, i els nens es poden sentir poderosos al seu feude.
De camí a casa, un nen i una nena m'han parat cridant alhora:
-Hola, com et dius?
-Em dic Toni- els he respost. Una conversa fràgil i absurda, curta però profunda.
-Jo sóc l'Anna- m'ha declarat sense demanar torn de preguntes- i jo Albert- ha sentenciat l'homenot amb bata de ratlles blaves i blanques.
Immediatament he dibuixat un somriure als llavis i els he dedicat una aclucada d'ulls, mentre seguia el meu camí.
Ells han rigut també com ho fan els nens, sense mesura i amb total normalitat.
Quan m'allunyava, he sentit un 'Adéu, Toni!' i m'he girat tot i ser conscient de què ja no em podien veure. Llavors he pensat en aquella noieta que jugava amb mi amb 4 anys, i que talment com l'Anna i l'Albert, també comparteixen calabós.
Qui sap si d'aquí uns anys, 10, 15 o potser 20, l'Anna i l'Albert tornaran a coincidir i s'enamoraran perdudament, sense saber que gairebé des del principi de les seves vides ells dos ja havien estat junts.

Al mar...

2009-06-18T00:49:00.000-07:00

Crec que massa sovint no ens fixem en la lletra d'algunes cançons. Segurament no dediquem el temps necessari a llegir la música ni a posar-nos en la pell de qui la crea. Deu ser perquè freqüentment la lírica d'un tema musical no ens atrau tant com el so que genera; el seu cant repetitiu o la melodia que sense voler li estem infringint...
Però hi ha excepcions.
Hi ha cançons que només tenen sentit amb una lletra determinada. I és així com la senzillesa es posa d'acord amb la delicadesa i la subtilesa. És la fórmula magistral: el tot provocat per la quotidianitat.
Tota aquesta convergència formal no és més que la pretesa emoció que em desperten les rimes suaus i perdurables dels 'Manel'. Ja fa temps que en sentim a parlar, però... què coi fan els sentiments de barri, gairebé de vila, perduda en la nostàlgia dalt d'una moto i enmig d'una ciutat com Barcelona?
'Al mar', del seu darrer treball 'Els millors professors europeus'. Una delícia de lletra que ensopega amb una música forçada per les paraules:

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volavem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc,
tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar…

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
juguem a pala grega, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, a la que bufa la mar,
així estirada se’t veu espectacular
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
Es abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb el peu calcules com està l’aigua
i tot esta llest per tal que entrem al mar.

Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i sí malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no fessim camí,
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.